«Per què no se’n va?» no és la pregunta correcta davant la violència de gènere
Comprendre què dificulta sortir de la violència de gènere permet oferir suports segurs, evitar la revictimització i millorar la intervenció professional.
Introducció
«Per què no se’n va?» és una pregunta freqüent quan una dona continua amb qui exerceix violència contra ella, reprèn la convivència després d’una separació o no manté una denúncia. Tot i que pot néixer de la preocupació, situa el focus sobre les seves decisions i no sobre les condicions que restringeixen la seva llibertat.
La pregunta més adequada seria:
Què li està dificultant sortir d’aquesta situació i quins suports necessita per poder fer-ho amb seguretat?
Aquest canvi de perspectiva és especialment rellevant per als professionals de la psicologia i dels àmbits judicial i social. No es tracta únicament de modificar el llenguatge, sinó de comprendre que la violència de gènere pot afectar l’autonomia, la percepció del risc, la seguretat econòmica, els vincles familiars i la capacitat de decidir sota amenaça.
Sortir d’una relació violenta no és un acte puntual ni depèn només de la voluntat. Sol ser un procés complex, condicionat per factors psicològics, socials, econòmics, familiars i jurídics. A més, la separació pot augmentar el perill en determinats casos, de manera que pressionar una dona perquè abandoni la relació sense valorar el risc pot tenir conseqüències greus (Campbell et al., 2003).
La violència no es limita a les agressions físiques
Quan pensem en violència de gènere, és fàcil imaginar lesions visibles o episodis físics clarament identificables. Tanmateix, la violència també pot adoptar formes menys evidents:
Vigilància de trucades, missatges o desplaçaments.
Control dels diners i dels comptes bancaris.
Amenaces directes o velades.
Humiliacions i desqualificacions continuades.
Restricció del contacte amb familiars, amistats o professionals.
Interferència en la feina o en els estudis.
Control de la roba, el temps o les activitats quotidianes.
Amenaces relacionades amb les filles i els fills.
Ús de procediments judicials per intimidar, desgastar o mantenir el contacte.
Danys o amenaces contra animals, pertinences o persones estimades.
El concepte de control coercitiu ajuda a comprendre com múltiples conductes de dominació poden limitar progressivament la llibertat d’una dona, fins i tot quan no hi ha agressions físiques constants (Stark, 2007).
No és necessari que cada conducta sembli extrema de manera aïllada. El seu impacte també rau en l’acumulació, la repetició i el context d’amenaça en què es produeixen. Amb el temps, la dona pot veure’s obligada a organitzar la seva vida per anticipar reaccions, evitar conflictes o reduir el risc.
La llibertat d’elecció pot estar profundament condicionada
Dir «podria marxar si volgués» pressuposa que totes les alternatives són viables i segures. Però una decisió no és plenament lliure quan es pren sota por, vigilància, dependència o amenaça.
Entre els obstacles que poden dificultar la sortida trobem:
Manca de recursos econòmics o d’habitatge.
Por a represàlies durant la separació o després.
Amenaces de prendre-li la custòdia o de fer mal a les seves criatures.
Dependència administrativa o situació migratòria precària.
Aïllament social i pèrdua de xarxes de suport.
Dificultats per accedir a assistència jurídica.
Experiències prèvies de desprotecció institucional.
Por de no ser creguda.
Vergonya, culpa o estigma.
Preocupació per l’impacte que la separació tindrà en les filles i els fills.
Discapacitat, malaltia o necessitats específiques de suport.
Pressió familiar, comunitària, cultural o religiosa.
Aquestes barreres no actuen per separat. Poden combinar-se i reforçar-se mútuament. Una dona pot identificar la violència i, alhora, no disposar encara de les condicions materials i relacionals necessàries per sortir-ne amb seguretat.
L’aparent ambivalència pot ser una manera de valorar el risc
Des de fora, algunes decisions poden semblar contradictòries: denunciar i després retirar el suport al procediment, marxar i tornar, minimitzar determinats fets o mantenir el contacte amb l’agressor.
Sense context, aquestes conductes poden interpretar-se com una manca de credibilitat, dependència emocional o escassa col·laboració. Tanmateix, també poden expressar una avaluació complexa del perill. La dona pot estar intentant protegir les seves criatures, conservar l’habitatge, evitar una represàlia, guanyar temps o comprovar quins suports reals té disponibles.
Comprendre aquesta ambivalència no significa assumir d’entrada una explicació única. Significa explorar-la sense culpabilitzar i sense convertir una reacció humana davant del perill en una prova contra la mateixa dona.
El trauma sostingut afecta la capacitat de respondre
L’exposició continuada a amenaces pot mantenir el sistema nerviós orientat cap a la supervivència. Algunes persones responen amb hipervigilància, sobresalt, por intensa o necessitat de controlar l’entorn. D’altres poden experimentar bloqueig, confusió, desconnexió emocional o dificultats per organitzar allò que ha passat.
Aquestes respostes no són signes de debilitat. Són intents de l’organisme d’adaptar-se a una amenaça persistent (Herman, 1992).
El relat traumàtic no sempre és lineal
En contextos clínics, socials o judicials, de vegades s’espera que una dona expliqui els fets de manera immediata, cronològica, detallada i estable. Tanmateix, l’estrès intens pot dificultar l’atenció, la recuperació dels records i l’organització narrativa.
És possible que:
Recordi determinats detalls més endavant.
Confongui l’ordre temporal d’alguns episodis.
Relati els fets amb una aparent fredor o sense l’emoció esperada.
Es mostri desbordada i tingui dificultats per concretar.
Minimitzi inicialment experiències que encara no pot anomenar.
Canviï la seva valoració del perill quan disposa de més informació o suport.
Res d’això demostra per si mateix que el relat sigui vertader o fals. La credibilitat s’ha de valorar de manera rigorosa i contextualitzada, evitant basar-la en estereotips sobre com «hauria» de comportar-se una víctima.
La violència pot erosionar la confiança en el propi criteri
La desqualificació reiterada, la manipulació i el control poden fer que la dona dubti de les seves pròpies percepcions. Si durant molt de temps li han dit que exagera, que és culpable o que ningú la creurà, pot necessitar suport per recuperar la confiança en la seva experiència i en la seva capacitat de decidir.
La intervenció professional no hauria de substituir el seu criteri per un altre mandat. L’objectiu és ajudar a ampliar les opcions, reduir les barreres i recuperar marge d’elecció.
Separar-se no sempre posa fi a la violència
La idea que «tot se solucionarà quan marxi» pot invisibilitzar la violència posterior a la separació. El control pot continuar mitjançant l’assetjament, les amenaces, la vigilància digital, l’incompliment d’acords, l’abús econòmic o la utilització de les filles i els fills.
En alguns casos, les criatures poden ser utilitzades com a via per fer mal, castigar o mantenir el control sobre la mare. L’avaluació ha de prestar atenció a possibles dinàmiques de violència vicària i a l’impacte que l’exposició a la violència té en el desenvolupament infantil, sense responsabilitzar la mare de la conducta de l’agressor.
La separació s’ha d’entendre com un període que pot requerir una protecció especial. La planificació de la seguretat s’ha d’adaptar a cada situació i coordinar, quan sigui necessari, recursos psicològics, socials, sanitaris, policials i jurídics.
Claus per a una intervenció professional informada en trauma
1. Substituir el judici per una exploració contextual
En lloc de preguntar «per què no se’n va anar abans?», podem plantejar:
«Què creu que podria passar si intenta separar-se?»
«Quins obstacles troba en aquest moment?»
«Amb quines persones o recursos pot comptar?»
«Què necessitaria per sentir-se més segura?»
«Hi ha algú que controli el seu telèfon, els seus diners o els seus desplaçaments?»
Les preguntes s’han de formular en un espai confidencial, sense la presència de la parella i explicant els límits de la confidencialitat.
2. Avaluar el risc de manera continuada
El risc no és estàtic. Pot canviar davant d’una denúncia, una separació, una nova relació, decisions judicials o conflictes relacionats amb les criatures.
La valoració ha d’integrar la percepció de perill de la mateixa dona, els patrons de control, les amenaces, l’accés a armes, l’assetjament i altres indicadors rellevants. Quan s’utilitzin instruments específics, han de ser eines validades, aplicades per professionals amb formació i mai substituts del judici clínic ni de la coordinació interdisciplinària.
3. Respectar el ritme sense abandonar la protecció
Respectar l’autonomia no significa adoptar una posició passiva. És possible validar, informar sobre els riscos, oferir alternatives i activar les obligacions legals de protecció que corresponguin, sense imposar decisions innecessàriament.
L’Organització Mundial de la Salut recomana una resposta centrada en la dona, basada en l’escolta, la validació, la seguretat i la connexió amb els recursos disponibles (World Health Organization, 2013).
4. Evitar la fragmentació institucional
Repetir el relat davant de múltiples professionals pot augmentar el desgast i la sensació de desprotecció. La coordinació entre serveis ha de reduir duplicitats, aclarir responsabilitats i evitar missatges contradictoris.
També és important no condicionar tota l’ajuda a la denúncia. Les necessitats de suport psicològic, social i de seguretat poden existir amb independència del moment judicial en què es trobi la dona.
5. Documentar sense llenguatge culpabilitzador
Els informes haurien de diferenciar els fets observats, la informació referida i les hipòtesis professionals. Convé evitar expressions com «no col·labora», «tolera el maltractament» o «no es vol separar» quan no s’han explorat les barreres i els riscos existents.
Un llenguatge més precís podria ser: «Expressa temor a represàlies i preocupació per la seguretat dels seus fills, factors que actualment condicionen les seves decisions».
Canviar la pregunta també canvia la intervenció
Preguntar «per què no se’n va?» individualitza un problema travessat per la violència, la desigualtat i les barreres estructurals. En canvi, preguntar què dificulta la sortida obliga a revisar no només la situació de la dona, sinó també l’accessibilitat i l’eficàcia dels sistemes de suport.
La responsabilitat d’aturar la violència correspon a qui l’exerceix. La responsabilitat professional consisteix a escoltar, valorar el risc, oferir informació comprensible, coordinar recursos i contribuir al fet que la dona pugui recuperar seguretat i autonomia.
Conclusió: acompanyar sense jutjar, protegir sense substituir
Sortir d’una situació de violència de gènere rarament és una decisió simple. Pot implicar perill, pèrdues materials, conflictes judicials, por per les criatures i efectes traumàtics acumulats. Comprendre aquesta complexitat permet intervenir amb més rigor i reduir la revictimització institucional.
A Llavors de Futur, a Barcelona, oferim atenció psicològica especialitzada en trauma, violència de gènere, violència vicària i acompanyament a dones, nenes, nens i famílies. També treballem des d’una perspectiva informada en trauma en l’elaboració d’informes psicològics i en la coordinació amb professionals de l’àmbit social i judicial.
Si necessites orientació professional, suport psicològic especialitzat o valorar una possible derivació, pots contactar amb el nostre equip. Buscar ajuda no obliga a prendre una decisió immediata: pot ser el primer pas per comprendre la situació i construir opcions més segures.
Referències
Campbell, J. C., Webster, D., Koziol-McLain, J., Block, C., Campbell, D., Curry, M. A., Gary, F., Glass, N., McFarlane, J., Sachs, C., Sharps, P., Ulrich, Y., Wilt, S. A., Manganello, J., Xu, X., Schollenberger, J., Frye, V., & Laughon, K. (2003). Risk factors for femicide in abusive relationships: Results from a multisite case control study. American Journal of Public Health, 93(7), 1089–1097. https://doi.org/10.2105/AJPH.93.7.1089
Herman, J. L. (1992). Trauma and recovery: The aftermath of violence—From domestic abuse to political terror. Basic Books.
Stark, E. (2007). Coercive control: How men entrap women in personal life. Oxford University Press.
World Health Organization. (2013). Responding to intimate partner violence and sexual violence against women: WHO clinical and policy guidelines. World Health Organization.
